Còmput d’antiguitat i interrupcions superiors a 20 dies entre Contractes

El TS declara que quan no hi ha una interrupció de temps significativa, ha de ser aplicada la doctrina d’unitat essencial del vincle i computar la totalitat de prestació de serveis, a l’efecte d’antiguitat, en supòsits de successió de contractes temporals.

La qüestió plantejada és la del còmput de l’antiguitat del treballador, quan va concórrer un lapse entre el primer contracte d’aprenentatge i el seu ingrés en l’empresa mitjançant contracte indefinit.

Des de la perspectiva del debat i doctrina aplicada, es discuteix, si a l’efecte del còmput de l’antiguitat d’un treballador, a la interrupció temporal entre successius contractes és rellevant i significatiu el transcurs de 20 dies sense impugnació per acomiadament, o bé s’ha de defensar la continuïtat del vincle a aquests efectes, llevant valor amb caràcter general a les interrupcions inclusivament superiors a 30 dies. Per a la sentència recorreguda no comporta la ruptura del vincle, mentre que la de contrast entén que hi ha hagut solució de continuïtat davant el transcurs d’un període de més de 20 dies.

La Sala assenyala que la doctrina que considera interrompuda l’antiguitat quan transcorre un període de 20 dies ha de considerar-se superada. La vigent doctrina al respecte és que el supòsit de l’antiguitat, a l’efecte de la seva remuneració, constitueix un problema de característiques diferents al d’examinar la legalitat dels contractes a l’efecte de resoldre sobre la legalitat de l’extinció de l’últim dels que hagin pogut integrar una cadena de contractes temporals. Amb aquest complement es compensa l’adscripció d’un treballador a l’empresa o l’experiència adquirida durant el temps de serveis, circumstàncies que no es modifiquen pel fet d’haver existit interrupcions més o menys llargues en el servei al mateix ocupador, sobretot si aquestes interrupcions van ser per imposició d’aquest últim.

Per tant, una discontinuïtat o interrupció superior a 20 dies entre contractes successius, però de durada no perllongada tenint en compte el conjunt del temps de treball al servei del mateix empresari, no ha d’afectar, excepte que el conveni col·lectiu digui una altra cosa, al còmput en el complement d’antiguitat del temps total d’activitat de treball.

En conseqüència, a l’apreciar que no hi ha una interrupció significativa, ha de ser aplicada la doctrina d’unitat essencial del vincle i computar la totalitat de prestació de serveis, a l’efecte d’antiguitat, en supòsits de successió de contractes temporals.

STS Sala 4a de 28 febrer de 2019. EDJ 2019/555255